Obrim entrada al blog per parlar del llibre que m’ha acompanyat en les meves vacances d’aquest segon estiu pandèmic: Maletes perdudes, la primera novel·la de Jordi Puntí editada per Empúries el 2010. Queda lluny aquell 2010 ja en les nostres vides, per mí l’any que veritablement marca la fi del segle XX. Si, ja sé que la dada no és correcte, però si em permeteu aquesta breu llicència filosòfica, aprofitaré per dir que des del famós 2011 trobo que les nostres vides s’acceleren i es descontrolen mentre aprenem, a base d’ensurts, que tot allò que donaven per segur no ho és tant. Fins aquí la meva anada d’olla, ara posem el focus sobre què hem vingut a destacar, la «novel·lassa» que he llegit vora el mar.
Si hagués de resumir en una frase de què va la novel·la, seria aquesta: va d’uns fills que busquen al pare desaparegut.Trobo que és un bon resum, però en realitat no li fa justícia, perquè la frase redueix massa una novel·la que està farcida d’històries. Per començar la del que en un principi ens sembla l’únic protagonista; el foragitat; el Gabriel Delacruz. Un orfe nascut a principis dels anys quaranta i criat a la Casa de la Caritat, que de ben jove, amb el seu amic de sempre, comença a voltar pel món sobre un camió de mudances. Un personatge introvertit i misteriós que és un autèntic escapista. Aquell orfe, alletat en primera instància per una bacallanera amb parada al Born, esdevé un pare de família nombrosa, tot i que la família en realitat són vàries, i els fills l’únic que comparteixen és un nom de pila.
Són els Cristòfols, els quatre fills del Gabriel, fills nascuts de quatre dones fortes i independents establides a diferents països europeus. Elles amb els seus respectius petits formen les famílies a les quals l’orfe torna o va quan la feina li permet. Elles són també les altres potents històries que l’escriptor ens desvela durant el transcurs de la novel·la. Les seves intimitats, i sobretot les experiències al costat del Gabriel, són les dades que cada un dels Cristòfols desvelarà amb l’objectiu de bastir un relat que els porti a esbrinar on és aquell hàbil malabarista que fa més de vint anys es va fer fonedís. Els germanastres, que tot just s’acaben de conèixer, plantejaren les dues qüestions que per a mi són els eixos de la novel·la: On és i qui és el Gabriel Delacruz.
Sens dubte aquí està el gaudi del llibre, en el procés de recopilació del material físic, però sobretot emocional de les persones que compartiren vida amb el Gabriel. En les moltes anècdotes vitals que el Jordi Puntí descriu amb mestria i frescor alhora.T’agradarà recórrer la vida dels múltiples personatges que en un moment o altre comparteixen vida amb el Gabriel, és aquest el punt fort de l’obra; el nus de la novel·la, les històries ben armades que són com peces d’un puzle que en completar-se dona forma al misteri que és el Gabriel. Més fluix m’ha semblat el desenllaç, el final, no perquè sigui dolent o perquè no compleixi amb les expectatives generades durant la novel·la, sinó perquè aquest final se’t fa curt.
L’autor: el seu twiter @puntinho10
Jordi Puntí (Manlleu, 1967) ha publicat tres llibres de narracions: Pell d’armadillo (1998), guanyador del premi de la Crítica Serra d’Or’, Animals tristos (2002) i Set dies al vaixell de l’amor (2005), amb dibuixos de Mariscal. El director de cinema Ventura Pons va adaptar les seves narracions a la pel·lícula Animals ferits. També és autor de la novel·la Maletes perdudes (Empúries, 2010), que va merèixer els premis Llibreter, Premi Amat-Piniella 2011, la Lletra d’Or 2010 i el premi Nacional de la Crítica. L’any passat va publicar Els castellans (2011), que recull i amplia una sèrie d’articles sobre la immigració espanyola als anys 70 i la memòria personal de l’autor en un poble industrial català. Els seus llibres s’han traduït a una dotzena de llengües. Des de fa quatre anys col·labora a les pàgines del diari El Periódico de Barcelona, on manté una columna setmanal sobre cultura i una altra d’opinió. També escriu cada mes a la revista L’Avenç i col·labora setmanalment a Ràdio Barcelona.
llibresencat 