Maletes Perdudes. Jordi Puntí

Obrim entrada al blog per parlar del llibre que m’ha acompanyat en les meves vacances d’aquest segon estiu pandèmic: Maletes perdudes, la primera novel·la de Jordi Puntí editada per Empúries el 2010. Queda lluny aquell 2010 ja en les nostres vides, per mí l’any que veritablement marca la fi del segle XX. Si, ja sé que la dada no és correcte, però si em permeteu aquesta breu llicència filosòfica, aprofitaré per dir que des del famós 2011 trobo que les nostres vides s’acceleren i es descontrolen mentre aprenem, a base d’ensurts, que tot allò que donaven per segur no ho és tant. Fins aquí la meva anada d’olla, ara posem el focus sobre què  hem vingut a destacar, la «novel·lassa» que he llegit vora el mar.

Si hagués de resumir en una frase de què va la novel·la, seria aquesta: va d’uns fills que busquen al pare desaparegut.Trobo que és un bon resum, però en realitat no li fa justícia, perquè la frase redueix massa una novel·la que està farcida d’històries. Per començar la del que en un principi ens sembla l’únic protagonista; el foragitat; el Gabriel Delacruz. Un orfe nascut a principis dels anys quaranta i criat a la Casa de la Caritat, que de ben jove, amb el seu amic de sempre, comença a voltar pel món sobre un camió de mudances. Un personatge introvertit i misteriós que és un autèntic escapista. Aquell orfe, alletat en primera instància per una bacallanera amb parada al Born, esdevé un pare de família nombrosa, tot i que la família en realitat són vàries, i els fills l’únic que comparteixen és un nom de pila.

Són els Cristòfols, els quatre fills del Gabriel, fills nascuts de quatre dones fortes i independents establides a diferents països europeus. Elles amb els seus respectius petits formen les famílies a les quals l’orfe torna o va quan la feina li permet. Elles són també les altres potents històries que l’escriptor ens desvela durant el transcurs de la novel·la. Les seves intimitats, i sobretot les experiències al costat del Gabriel, són les dades que cada un dels Cristòfols desvelarà amb l’objectiu de bastir un relat que els porti a esbrinar on és aquell hàbil malabarista que fa més de vint anys es va fer fonedís. Els germanastres, que tot just s’acaben de conèixer, plantejaren les dues qüestions que per a mi són els eixos de la novel·la: On és i qui és el Gabriel Delacruz.

Sens dubte aquí està el gaudi del llibre, en el procés de recopilació del material físic, però sobretot emocional de les persones que compartiren vida amb el Gabriel. En les moltes anècdotes vitals que el Jordi Puntí descriu amb mestria i frescor alhora.T’agradarà recórrer la vida dels múltiples personatges que en un moment o altre comparteixen vida amb el Gabriel, és aquest el punt fort de l’obra; el nus de la novel·la, les històries ben armades que són com peces d’un puzle que en completar-se dona forma al misteri que és el Gabriel. Més fluix m’ha semblat el desenllaç, el final, no perquè sigui dolent o perquè no compleixi amb les expectatives generades durant la novel·la, sinó perquè aquest final se’t fa curt.

L’autor: el seu twiter @puntinho10

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) ha publicat tres llibres de narracions: Pell d’armadillo (1998), guanyador del premi de la Crítica Serra d’Or’, Animals tristos (2002) i Set dies al vaixell de l’amor (2005), amb dibuixos de Mariscal. El director de cinema Ventura Pons va adaptar les seves narracions a la pel·lícula Animals ferits. També és autor de la novel·la Maletes perdudes (Empúries, 2010), que va merèixer els premis Llibreter, Premi Amat-Piniella 2011, la Lletra d’Or 2010 i el premi Nacional de la Crítica. L’any passat va publicar Els castellans (2011), que recull i amplia una sèrie d’articles sobre la immigració espanyola als anys 70 i la memòria personal de l’autor en un poble industrial català. Els seus llibres s’han traduït a una dotzena de llengües. Des de fa quatre anys col·labora a les pàgines del diari El Periódico de Barcelona, on manté una columna setmanal sobre cultura i una altra d’opinió. També escriu cada mes a la revista L’Avenç i col·labora setmanalment a Ràdio Barcelona.

https://t.co/V3HTO3FkKK?amp=1

Venjaré la teva mort. Carme Riera

Una dona, l’exdetectiva free-lance; Elena Martínez Castiñeiras és la protagonista de la darrera novel·la de l’escriptora mallorquina Carme Riera. Després de Natura quasi morta, la primera incursió en el gènere negre de la reconeguda autora, ens trobem ara amb una història detectivesca que toca temes molt seriosos embolcallada en un estil àgil amb tocs d’humor.

L’Elena se sent culpable, el seu testimoni i les seves indagacions van ser claus per condemnar a dos innocents en un cas d’assassinat; el del Robert Solivelles, un empresari involucrat en un cas de corrupció que es remunta al 2010. Per això escriu un llibre – previ pas per l’escola d’escriptura de l’Ateneu barcelonès-, per demanar una revisió de la sentència i per crear un clima favorable a l’opinió pública vers els acusats.

Amb aquesta informació desvetllada tot just obrir el llibre, et sembla que estàs en clara avantatge, saps que ella s’ha equivocat, que les seves pistes no són clares, que l’han enganyat o que ha estat negligent, i penses que a tu no et passarà. Així doncs, concentrat i receptiu, connectes ràpidament amb el cas que aquesta moderna i agosarada dona, amb el seu llenguatge un pèl sarcàstic, et desgrana a poc a poc. No pateixis, et sorprendrà igualment el desenllaç encara que t’hagin avisat.

El senyor Solivelles ha desaparegut, i la seva histriònica esposa el busca, els mossos no li han fet gaire cas – l’empresa d’assessoria de la qual el seu marit es soci, està sent investigada per blanqueig de capitals- i estan quasi convençuts que l’home ha fugit. És per això que acudeix a l’agència de detectius Holmes & Holmes, empresa amb la que col·labora la nostra detectiva free-lance.

L’Elena i la vídua – aviat se li apareix el mort penjat  a la investigadora privada – estableixen una relació peculiar, una relació de dependència per part de la Bofarull que absorbeix  l’Elena, l’esgota i a la vegada l’atabala, i es que ara el cas, un cop certificada la mort de l’empresari, és un altre. Els mossos la consideren un suïcidi – la nota apareguda al costat del traspassat sembla un indici clar- però la vídua, delerosa per cobrar l’assegurança, no es conforma, i per això contacta directament amb l’Elena.

Aquí comença l’expiació, amb el cas en mans d’aquesta barcelonina d’origen gallec que viu al barri de Gràcia amb el seu estimat gos, una jove a mitja trentena, que es destapa clarament com una feminista, una dona independent i segura que trampeja com pot la precarietat laboral que la crisi el 2010 ha agreujat. La protagonista t’explica els passos que seguí en aquella investigació que aviat es complicarà, no escatima en detalls, no et fa trampes, t’apunta les entrevistes fetes i les converses mantingudes amb els sospitosos, també entrellaça intuïcions i hipòtesis. És una persona oberta i divertida la detectiva, per això trobaràs aspectes més personals i íntims durant l’exposició dels fets que t’ajuden a conèixer a aquesta dona singular.

L’humor i el caràcter extravertit de l’Elena compaginen bé en una entretinguda història detectivesca que no deixa de banda la part més negra de la societat. La corrupció ja s’apuntava al principi de la trama però a mesura que aquesta avança altres temes es posen sobre la taula; temes durs com l’abús, la violència de gènere i la pornografia infantil acaben atraient el focus d’una investigació que es complica i que sembla sobrepassar a la detectiva free-lance.

Carme Riera, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, és una de les autores més estimades per la crítica i els lectors catalans. Es va donar a conèixer el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora. Entre les seves novel·les, destaquen Dins el darrer blau (1994, premis Josep Pla, Nacional de Narrativa, Crexells, Lletra d’Or i premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada a Itàlia l’any 2000), Cap al cel obert (2000, Premi de la Crítica Serra d’Or), La meitat de l’ànima (2003, Premi Sant Jordi),  L’estiu de l’anglès (2006), Amb ulls americans (2009), Natura quasi morta (2011) i Temps d’innocència (2013). La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües. L’any 2001 li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura i el 2012 va ser escollida membre de la Real Academia Española.

Jardí a l’Obaga. Blanca Busquets

Aquesta setmana al blog hem recuperat la novel·la de la Blanca Busquest “Jardí a l’Obaga”, una història que parla de les relacions personals i el pas del temps. Si bé el seu darrer treball és la història de la Mireia “La Fugitiva”, publicada també per l’editorial Proa, és en el llibre que ara ressenyem on podem començar a conèixer-la, això sí, des del punt de vista de l’Aniol.

Però, qui és l’Aniol? L’Aniol és un home de camp, un pagès senzill i potser un mica massa càndid, que ja ha fet noranta anys i que ens explica com ha estat la seva vida al poble inventat de la Carena, l’encarnació literària del Cantonigròs estimat de l’autora. L’Aniol no jutja, només ens ensenya com ha estat viure en un període farcit d’esdeveniments. La guerra, la llarga dictadura, la transició i una democràcia que començava a ensenyar la poteta, és el context canviant de l’Aniol, és allò que, juntament amb el naixement de les noves generacions, ens mostra l’inexorable pas del temps.

El fet inalterable, el que és inamovible en la vida del pagès, ha estat un sentiment que ja va néixer tot començant una adolescència marcada per la misèria i la fam i que, lluny d’apaivagar-se, ha crescut dins seu dia a dia. És l’amor paralitzant, la passió quasi descontrolada que li despertà tan aviat la Mireia, una noia també de família humil, i és aquest poderós sentiment  instal·lat a l’ànima, el que li ha dirigit la vida. Amb el seu estil franc, simple però ric en saviesa, l’Aniol ens explica com la Mireia se li va escapar quan la tenia a tocar després de l’aparició a escena de l’Emili Torralba, el fill de la família burgesa de Barcelona que estiuejava al poble. Dos mons separats que comparteixen espai; els dels estiuejants i els dels locals.

L’amor, la família són aspectes que es recullen al llarg del relat vital de l’únic narrador. Tot ens arriba a través de la seva mirada neta i ingènua, exempta de queixes i retrets. La Mireia marxa amb el marit a Barcelona i l’Aniol, ara com a masover de can Torralba, s’ocupa de la segona residència del matrimoni. Viu allà amb la seva pròpia família, separats de la casa dels senyors per un deliciós jardí modernista, un entorn reservat a uns quants que esdevindrà un pou ple de secrets. El jardí és l’escenari principal de la novel·la, és el mitjà a través del qual es reflecteixen els canvis en les relacions socials. Burgesos i pagesos, gent de ciutat i gent de camp, els protocols i les convencions es relaxen amb el pas del temps i les noves generacions s’apropen i fins i tot es barregen amb naturalitat.

Passat i present s’intercalen sense aturador al llard d’una història dividida en tres parts. L’Aniol i el Pepet són els únics que queden d’aquella generació de la Carena que va patir la guerra, però l’Aniol és l’únic que la recorda. Ara és vell i ja no se l’escolten, està sol i això li pesa, li parlen com si fos una criatura petita i no s’acostuma, és un retrat de la vellesa, la castradora vellesa que ens redueix i arracona, tot i l’experiència acumulada:

“El camp ensenya moltes coses. I ensenya també que els canvis de la vida són com els de la terra […] Sigui com sigui, si estàs al cas, si regues quan cal, si no mandreges, si estimes el que has sembrat, un dia recolliràs.”

Amb aquesta mena de raonaments s’encara l’Aniol a fets que el deixaran descol·locat. L’autora introdueix, gairebé cap al final, una trama inesperada que aporta un punt de negror a una novel·la que ja passava dolçament com un retrat costumista ben narrat. Val la pena obrir la tanca i entrar en aquest jardí mig prohibit, parar l’orella i intentar escoltar les converses.

Blanca Busquests és escriptora, periodista i filòloga. El seu primer conte el va escriure a dotze anys. Ha publicat diverses novel·les: Presó de neu (Proa,2003), El jersei (Rosa dels Vents, 2006), Tren a Puigcerdà (2007) Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010), La casa del silenci (2013) i Paraules a mitges (2014), Jardí a l’obaga (2016) i l’última, La fugitiva (2017). Els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes.

Com a periodista, treballa des del 1986 a les emissores de Catalunya Ràdio. Hi ha realitzat diversos programes. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys. Escriu articles per a l’Osona.com i és autora de capçalera de la biblioteca de Lliçà de Vall.

Ha guanyat el premi Llibreter 2011 (Per La nevada del cucut)

I el premi Alghero Donna 2015 de literatura i periodisme (Per la traducció en italià de La casa del silenci)

Aquí teniu un enllaç a la seva web personal on trobareu més informació.

Web de l’autora

El risc més gran

 

La periodista Laura Pinyol s’estrena com a escriptora amb aquesta elaborada història que ens recorda que viure amb por ens talla les ales, parlem de la novel·la “El risc més gran” publicada per Amsterdam llibres.

La Júlia és el centre d’una família singular. Criada sota la influència d’una mare imponent, i consentida per un pare dolç i mig artista, aquesta egarenca de trenta-quatre anys, que sembla portar una vida tranquil·la i segura amb els seus dos fills, està a punt de donar un cop sobre la taula, llevar àncores, i començar a viure a la seva manera.

El detonant de tot és un trasbals sobrevingut pel final d’una passió amorosa inesperada, que l’ha despertat de la letargia en la qual estava instal·lada la seva vida feta a mida. El sotrac patit li ha recordat que és viva, ha sacsejat el seu matrimoni mig mort i, sobretot, li ha fet veure la necessitat de recuperar el control.

La coartada per arrencar el vol és la crida que fa l’ajuntament del petit poble d’El Prat del Comte que aplega famílies amb canalla per evitar el tancament de l’escola. La Júlia, que vol fugir i posar distàncies, trobarà a la Terra Alta el paisatge idoni per reinventar-se i refer la família.

“La por és el risc més gran”, i la novel·la és el primer port d’aquest viatge valent cap a la llibertat. Amb una narració fluida, bella i plena de detalls, i amb uns diàlegs vius, creïbles, igual que els personatges,  l’autora ens converteix en els espectadors avantatjats del dia a dia de la Júlia i el seu clan, la logística i les petites coses s’intercalen amb naturalitat amb els sentiments i les confessions més sinceres. És així, a través de la quotidianitat dels protagonistes, com es toquen temes més profunds.

No només la Júlia se’ns obra en canal, viure és superar les batzegades imprevistes i adaptar-se als canvis imposats, els altres membres també repassen biografies i neguits. Ens els ensenyen a nosaltres, lectors a hores d’ara ja atrapats, perquè sovint entre ells regnarà la incomunicació, les preguntes no fetes i les angúnies dissimulades, presideixen sovint unes sobre taules familiars ben sorolloses.

L’amistat que tot ho aguanta, l’amor inevitablement canviant, l’absència i l’abandó, la incomunicació i la por, per sobre de tot aquesta por castrant, són alguns dels temes que graviten al voltant d’aquest ric univers familiar que ha teixit amb molt encert i solvència la Laura Pinyol. Un debut brillant per una nova veu que arriba per enriquir la nostra literatura en català.

 

Laura Pinyol i Puig va néixer a Terrassa el 1979. És periodista i consultora en comunicació. Va estudiar el grau de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va cursar els cursos de predoctorat en Història comparada social, política i cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Compagina  la seva tasca acadèmica i les diverses col·laboracions en diversos mitjans de comunicació de Terrassa, El Temps, Catalunya Ràdio, Diari Ara, Descobrir Catalunya, Nació Digital, etc. Ha treballat en diversos gabinets de comunicació com el de la CCMA, ERC i Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. L’any 2012 funda  una agència de comunicació, junt amb un soci, per portar campanyes de divulgació i comunicació. També és mare de la Jana, el Roc, la Queralt i la Berta que tenen, respectivament, nou, set i cinc anys.

 

 

Lèmmings

L’editorial Llibres del delicte, un referent en novel·la negra escrita aquí, ens porta “Lèmmings”, la brutal història d’un home que lluita per comprendre la seva veritable naturalesa.

Tot comença quan et despertes estabornit al ben mig d’una nau abandonada d’un polígon industrial, al teu costat hi ha dos homes més, morts, no recordes res però el teu instint brama perquè toquis el dos. Duus un mòbil, estranyament recordes un pin, l’obres i mires les fotos, els contactes, les xarxes socials, intentes esbrinar què hi feies allà, no ho aconsegueixes, continues estabornit.

Qui ets? No sabrem mai el teu nom, però et coneixerem. En mirar-te les mans i el cos intueixes que et dediques a la lluita, però ara no ho saps del cert, la veritat és que no saps res i és per això que aparques la ment i actues per instint, et truquen però no agafes la trucada, desconfies, no sents dolor però t’han matxucat. Amb aquest misteri sona la campana que dóna inici a una nova lluita, la teva per recuperar la memòria.

És fàcil enganxar-te a les pàgines d’aquesta original novel·la negra que du el nom d’un videojoc, primer perquè vols saber més d’un protagonista anònim a qui l’intueixes una vida enrevessada com a poc, i segon per l’estil narratiu. Una sorpresa majúscula pel lector la traça amb què Jordi Dausà, utilitza la segona persona del singular. L’efecte buscat, imagino, era omplir amb la teva identitat un personatge que en manca. Aconseguit, des dels primers embats, entres dins la ment atabalada d’aquest home perdut.
A poc a poc tot es va posant al seu lloc, els records et venen a glopades, i amb ells una descripció de l’entorn desfavorit en què et vas criar i educar, una forma enginyosa de fer crítica social alhora que repassa la teva difícil biografia. Personatges marginats, desgraciats, aprofitats i mafiosos, pul·lulen al teu voltant mentre vas descobrint-te, tot un món obscur i paral·lel que existeix, sempre associat a la violència i del que sembla que has sortit, és l’ambient de l’obra.
El lector t’anirà coneixent, al mateix ritme que tu. S’assabentarà del teu gran secret de superheroi, un poder que alhora és maledicció, una característica física, i sembla que també mental, que ho ha aclaparat tot. T’acompanya fidel aquest lector, fins al final d’aquesta singular història no només perquè et vol conèixer, sinó perquè també et vol entendre.

Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977) és mestre i escriptor. A estona col·labora amb diferents mitjans, i va ser blocaire quan ja no quedaven blocaires. Boxejador inconstant i tarambana, és autor de Manuel de Supervivència (Premi Montflorit de novel·la el 2010), El gat de Schrödinger i Nits de matapobres. Alguns relats seus han estat publicats en diferents antologies col·lectives, i ha col·laborat en projectes editorials destinats a l’ensenyament de la llengua catalana.

 

Desconeguts a la porta de casa

El pare del concepte de la modernitat líquida; Zygmunt Bauman, ens deixava tot just començar el 2017. El sociòleg i filòsof polonès, va escriure nombrosos assajos, tots essencials per entendre els canvis culturals i socials que s’estan produint, i com afecten l’individu. Un dels seus darrers treballs és un assaig dedicat als refugiats publicat per l’editorial Arcàdia.

“La humanitat està en crisi, i no hi ha altra sortida que la solidaritat humana”

Si bé la migració massiva no és un fenomen nou, en els darrers anys ha augmentat significativament el nombre total d’immigrants que truquen a la porta d’Europa. A les persones que fugen de la misèria – “el nostre estil de vida implica que hi hagi persones sobreres”-, s’hi han afegit els refugiats i els sol·licitants d’asil, ens trobem cara a cara amb la conseqüència de les desastroses expedicions a l’Orient Mitjà i també, amb l’alarmant augment d’estats fallits.

La Inseguretat de l’individu al servei de la política.

La sensació general d’inseguretat existencial és un tret de la nostra societat actual, la societat del rendiment tal com l’anomenava el filòsof. La “flexibilització” del mercat de treball ha contribuït a l’augment d’una inseguretat que resulta útil als líders polítics. La classe mitjana viu angoixada, conscient de la fragilitat de la seva posició social, de la incertesa del futur i de la sensació constant d’inseguretat que els medis i els creadors d’opinió ajuden a replicar. Aquesta inquietud que s’ha instal·lat, lluny de ser apaivagada, permet al govern posar en pràctica polítiques de “segurització”.

Aquestes polítiques són en realitat un truc, una trampa que pretén desviar l’ansietat dels problemes que els nostres líders polítics no tenen la capacitat, o la voluntat, d’afrontar – com ara crear un sistema de protecció social satisfactori – cap a problemes que pensen que poden resoldre i que els brinden la possibilitat de mostrar-se útils davant la ciutadania. Parlem de la lluita contra terroristes que amenacen la seguretat física. Aquests assumptes adquireixen un paper primordial perquè sostenen la legitimació del poder a la vegada que aporten vots.

Vivim en una societat plena de riscos però mancades de certeses i garanties. La vida quotidiana es precaritza i s’obliga a l’individu a estar sempre preparat. Som testimonis de com els poders existents han abandonat – o privatitzat- la tasca d’afrontar els problemes existencials dels éssers humans, i ho han fet descarregant la seva responsabilitat en l’individu.

 “Som una societat esmicolada i convertida en un conjunt d’individus que                      han de  rendir, obligats a fer veure que són autosuficients”.

L’estat nació comença a fallar-nos a escala mundial, i davant d’aquest context imprevisible, la reacció de “les classes angoixades” és buscar refugi en un home o dona fort. Explica Bauman que les societats fracassades posen les esperances en un salvador, que busquen algú que mostri un nacionalisme ferm, militant i agressiu, un líder que prometi tancar les portes al planeta globalitzat i retornar a un passat que molts troben a faltar. La feblesa i la por estimulen els moviments d’identitat ètnica, són intents desesperats d’aixecar barricades per contenir les forces del món modern, per defugir, inútilment, les transformacions socioeconòmiques que es produeixen. “Quan la societat falla, la nació apareix”.

Els desconeguts tendeixen a causar angoixa i por.

“Els refugiats encarnen l’enfonsament de l’ordre i ens recorden la nostra vulnerabilitat davant unes forces globals desconcertants.”

La por focalitzada en un adversari tangible és més fàcil de suportar que quan els orígens de la nostra por és desconegut o es troba dispers. Actualment, els immigrants i els refugiats encaixen perfectament en aquest paper. Als països receptors, s’ha construït un discurs que els estigmatitza doblement, per una banda s’incideix en els perills que aquesta “crisi migratòria” pot suposar per l’estat del benestar d’ Europa i, per l’altre, la política de la segurització, no perd l’ocasió d’associar-los amb actes de terrorisme.

En el nostre món, cada cop més desregulat, multicèntric i desarticulat, la majoria de la població veu amb preocupació l’afluència massiva de refugiats, pateixen pels seus status social i per la pèrdua de les seves possessions davant l’emergent precarietat. Aquest rebuig, però, xoca frontalment amb la nostra consciència, amb la responsabilitat moral de l’individu.

Bauman ens apel·la, l’obstacle a batre és l’adiaforització, és a dir, l’actitud distant, la indiferència moral davant les afliccions del món.

No ens  resultarà fàcil, les polítiques de segurització –  amb la complicitat de la maquinària mediàtica i institucional –  treuen la qüestió de la immigració de l’esfera de l’ètica per col·locar-la a la de les amenaces a la seguretat. I cóm ho fan? Doncs amb la deshumanització dels que venen, se’ls atribueixen trets negatius o se’ls difama, tot amb l’objectiu d’incloure’ls en una categoria de persones no mereixedores de la nostra consideració i respecte. Un cop els immigrants han estat etiquetats per l’opinió pública com a possibles terroristes queden fora de l’espai de la compassió. S’ens treu de sobre la responsabilitat del seu destí i sobretot ens allibera d’un deure moral.

Però per fer front a aquesta realitat irreversible, no serviran de res les polítiques encaminades a separar-nos els uns dels altres. Les comunitats i els grups ètnics de les societats modernes estan condemnats a coexistir, malgrat la retòrica nacionalista que enlluerna a molts. A curt termini els murs poden amagar el problema, però l’única solució per sortir del malestar actual i evitar futurs mals majors, és lluitar contra la temptació d’aïllar-nos de la diferència i propiciar una fusió d’horitzons, perquè ens hi juguem molt. El camí de l’alienació i la indiferència mútua ens aboca a l’extinció col·lectiva, el canvi climàtic no s’aturarà rere les nostres fronteres i afectarà el futur que compartirem. És hora de conversar, en el sentit ampli de la paraula i començar a “cosmopolilitzar” les nostres mentalitats.

 

Zygmunt Bauman (Poznan,1925-Leeds 2017), sociòleg i un dels intel·lectuals europeus més rellevants de la nostra contemporaneïtat. D’ascendència jueva, va desenvolupar una important tasca com a ensenyament a Polònia, després de la Segona Guerra Mundial. El 1968 va ser expulsat de la Universitat de Varsòvia per raons polítiques; va reprendre la docència a les universitats de Tel Avivi i Haifa, per incorporar-se l’any 1971 a la Universitat de Leeds de la que serà professor emèrit de sociologia. L’agudesa de les anàlisis de Zygmunt Bauman i la lucidesa de les seves reflexions sobre la modernitat i les interrelacions dels fenòmens de la vida contemporània han fet del seu pensament un punt de referència per entendre el món d’avui.

 

Sang Freda. Biel Cussó

La col·lecció de novel·la criminal de l’editorial Alrevés; Crims.cat, afegeix al seu catàleg: “Sang Freda”, la tercera obra de l’escriptor barceloní Biel Cussó. Aquesta sorprenent història – presentada anteriorment sota el nom d’un dels protagonistes: Vladimir- fou mereixedora del IV Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana. Tot un mèrit de l’autor perquè es tractava de la seva primera incursió en la novel·la negre.

Amb què ens trobarem? Primer de tot dir que estem davant d’una novel·la breu i directa que s’escapa una mica dels tòpics del gènere negre, i que ho fa afegint a la trama un puntet sobrenatural o, millor dit, un puntàs d’experiències místiques inexplicables.

Tres personatges són els que es reparteixen l’acció i el protagonisme, cal dir que potser de forma desigual, a través de l’intercalat dels capítols. Tres personalitats molt diferents i allunyades que acabaran creuant-se en aquesta esbojarrada i fosca història.

En Vladimir, segurament el personatge més treballat, és un assassí a sou que es disposa a executar un últim encàrrec a priori senzill. El seu passat fosc a la freda Sibèria ens arriba fragmentat i confús gràcies al mateix protagonista. Li intuïm un cert desequilibri mental, un trauma no superat, alguna peça dins seu no ben bé acoblada. Se’ns escapa el què, darrere una espessa boira que sembla surar a l’ambient.

L’Aniol Puigmartí és l’objectiu del Vladimir, el creador i gerent d’una empresa que és tot un monstre tecnològic. Un home de negocis, segur d’ell mateix, que viu una realitat anys llum de la del sicari. La sorpresa nostra però, serà comprovar que els dos homes, procedents de dos mons tan dispars, comparteixen un tret que s’escapa a tota lògica. No ho desvetllarem aquí, no patiu, només dir-vos que com tracta aquest tema irracional l’autor és tot un  “enganxe”.

El tercer en discòrdia és en Francesc, un agent de trànsit frustrat condemnat a tenir cura d’una mare aclaparadora. El personatge, el més lleuger dels tres, mentre suporta dia sí i dia també les burles dels companys deixa volar la seva ment imaginant-se que forma part de la policia d’homicidis, el seu veritable somni inabastable.

La novel·la és senzilla sí, però està ben encaixada. Diverses trames es mantenen vives fins al final durant les seves 177 pàgines. L’assassinat per encàrrec de l’empresari, el passat del Vladimir, el paper que ha de jugar l’agent de trànsit, i sobretot, d’on ve i que és la capacitat psicològica que semblen compartir els protagonistes.

Biel Cussó (Barcelona, 1979), tot i haver cursat carreres tècniques (Arquitectura Superior i Disseny Multimèdia) i tenir entre les seves aficions la música i les matemàtiques, ha sigut sempre un amant de fer trencaclosques amb les paraules. El seu debut literari va ser el 2012 amb la publicació del primer volum de la saga d’aventures Mindrä.

Aquesta ressenya ha estat redactada pel blog en què també col·laboro. obrirunllibre.com

 

L’Harem del Tibidabo. Andreu Martín

El mestre Andreu Martín ha creat tot un món per nosaltres, un univers clandestí i ple de glamur que gira al voltant d’un estrafolari personatge; l’Emili (Mili) Santamarta, l’amo i senyor de l’Harem, un exclusiu prostíbul, molt popular ja en temps del franquisme, que trobarem a l’avinguda del Tibidabo, al costat del turístic tramvia blau.

L’Harem, dirigit abans per la seva mare, la desapareguda madame Emili Love, i la seva fidel amiga íntima; Sancha, pertany a la família Santamarta des de fa ja unes quantes generacions. Les seves parets, engalanades amb exquisits tapissos, amaguen, no només foscos passadissos, sinó també obscurs secrets que farien posar vermell a més d’un, i condemnarien a més de dos, i és que dins l’harem, qualsevol fantasia – per estranya que ens pugui semblar- pot fer-se realitat.

El local és negoci i refugi per l’Emili, allí al costat de les seves estimades “col·laboradores” i la Sancha – la seva actual família- passa les hores tranquil·lament el nostre agorafòbic protagonista. Tot canvia el dia que dos mossos d’esquadra es presenten al prostíbul per comunicar-li que han trobat el cos de la seva mare amb dos trets al clatell. Pel Mili, que porta sense veure-la més de deu anys, aquesta devastadora notícia li produeix un cert alleujament, això vol dir que la seva Santa mare no el va abandonar – com es temia – sinó que se la van prendre.

Aquest és el punt de partida d’una història negra, negríssima. Mili deixarà el bordell disposat a esbrinar qui va carregar-se a la seva mare i, sobretot,  per què ho van fer, i és que hi ha una pregunta que sempre ha enterbolit la ment del nostre home, i és saber si l’admirada i desitjada Emili Love, era o no una bona persona.

Andreu Martín entrellaça amb encert i precisió, trames i temps, el tèrbol passat de la mare ens trasllada a una Barcelona obscura i paranormal. És el passat de l’Harem, espectador impassible de rituals satànics i de festes salvatges que no acostumaven a acabar bé. Remenar el passat reactiva una història tancada en fals; l’assassinat de les noies de Collserola, tres joves raptades i assassinades que van ocupar portades sensacionalistes i hores de televisió. No podrem evitar recordar el soroll mediàtic que va produir el triple assassinat de les noies d’Alcàsser a principis dels noranta.

A aquesta trama del passat, possiblement relacionada amb la desaparició de la mare, li afegim una trama del present; la dels somalis, una banda perillosa de proxenetes que volen quedar-se amb l’Harem, aprofitant l’aparent moment de debilitat pel que passa el seu amo. Aquí l’Emili ens tornarà bojos i ens afegirem a la seva causa tot i que no compartim la seva forma de viure i pensar. El personatge que ha creat l’Andreu Martín és una delícia, està ple de matisos. És un home força ambigu, sense vergonya, perillós, histriònic i estrany, però també és un ésser fred i calculador que sap on està i a què es dedica. Dur i macarra quan ho demana l’ocasió, tendre i responsable quan vol, entrar en el micro món del Mili Santamarte és adorar-lo.

La ironia que deixa anar la novel·la i el retorçat sentit de l’humor del protagonista, no ens hauria d’amagar dos punts que, en la meva opinió, fan d’aquesta obra una lectura molt recomanable. El primer és la facilitat en què la ficció és utilitzada aquí per posar-nos al davant un món amagat però real, dirigits per autèntics depredadors que s’aprofiten de la desesperació i la misèria d’algunes dones per enriquir-se. El segon, és l’espectacular treball d’investigació que l’autor ha fet. Sectes satàniques, tracta de dones, rituals de vudú, relacions sadomasoquistes, de tot en parla l’Andreu Martí, i de tot amb criteri.

Andreu Martín

Per saber més d’aquest mestre de la novel·la negra cliqueu a l’enllaç

Ressenya de la biografia

https://andreumartin.wordpress.com/about/biografia/

 

 

Somnis a mida. Núria Pradas Andreu

La moda i els magatzems Santa Eulalia són els eixos sobre el que gravita aquesta novel·la històrica de l’escriptora Núria Pradas, una obra publicada en català per l’editorial Columna que té al darrere una important feina de recerca.

L’empresa familiar Santa Eulalia és l’escenari triat per mostrar el dia a dia de les distintes classes socials barcelonines. El negoci neix l’any 1843 al número 1 del pla de la Boqueria i encara avui la quarta generació aixeca cada dia la persiana de les botigues del Passeig de Gràcia.

Així doncs, l’autora s’ha pogut entrevistar amb un dels hereus dels protagonistes; el Sr. Lluís Sans, l’actual gerent de Santa Eulàlia que, encantat amb la idea, li facilità trobades amb antics treballadors de la Casa, delerosos per compartir les experiències viscudes. El resultat és una novel·la que enganxa i emociona, una història rigorosament documentada i ben escrita que reflecteix l’ambient d’una època intensa i difícil a la ciutat Condal; les dècades compreses entre els feliços anys vint i els anys quaranta del segle passat.

Som l’any 1917, Santa Eulalia, l’empresa familiar dels Molins a la ficció, ha de continuar tot i el sotrac que la prematura mort del cap de família els suposa. L’Antoni, l’amo dels magatzems ja no hi és i ara l’Andreu s’haurà de posar al capdavant i assumir la responsabilitat a què estava destinat. Només té 22 anys, però està preparat, du el negoci a la sang i no ho dubte; se’n sortirà. En aquells moments la botiga només ven teixits, algun complement i confecciona roba a mida. Però l’Andreu Molins no és només un bon empresari, és també un emprenedor que no es conforma, i per això, quan el tarambana del Ferran Clos recau en la botiga, amb la seva habilitat innata pel disseny, L’Antoni Molins s’engresca i junts llancen una col·lecció pròpia. És l’inici de l’alta costura i les desfilades a Barcelona (1926). 

El somni de la Laia Calvet no era treballar a Santa Eulalia però la necessitat constreny. Ella encarna el proletariat de l’època, els homes i dones amb llargues jornades laborals i poques satisfaccions personals. Ha entrat com a aprenenta a la botiga perquè la seva mare és l’encarregada de les modistes, però a ella atendre a les clientes li resulta tediós. La Laia vol volar, vol viure, vol ser feliç, i sobretot vol que el Ferran l’estimi. Però res surt com ella espera i així les coses Santa Eulalia resultarà ser, no només un sosteniment sinó el seu món.

I és que el context polític i social de les tres dècades plasmades a la novel·la, és força convuls. Tres sistemes s’encadenen al govern; la dictadura de Primo de Rivera, la República i, després de la Guerra Civil, el règim feixista. La població, tant la burgesia com el proletariat, serà abocada a viure períodes d’incertesa, de desordre i de violència extrema. Serà en molts d’aquests moments de desesperació que els magatzems Santa Eulalia s’erigiran com una taula de salvació pels seus treballadors. Una institució estable que, gràcies a la direcció d’un patró generós i empàtic, i a la fidelitat i compromís dels seus treballadors, va ser capaç d’esquivar les nombroses bales que es disparaven en aquells temps.

 

Sobre l’autora

Tal com érem. Sílvia Tarragona

 

Aquesta setmana l’he compartit amb la primera novel·la de la periodista i escriptora; Sílvia Tarragona: “Tal com érem” (Ed.Columna), una novel·la curta que ens posa en la pell d’una dona que ho ha tingut tot i que ara, a punt de fer els quaranta, veu com el seu món s’ensorra.

La Sandra Fornaguera és una exitosa periodista que es dedica a entrevistar celebrities i a viatjar sense descans de Barcelona a Madrid. Allà, a la capital, és quan se sent lliure, li agrada la seva feina i, perquè no dir-ho, desconnectar una mica d’una mare que ho ocupa tot i d’una vida que no acaba d’encaixar amb la realitat.

Des de la mort del pare, la Sandra carrega amb la responsabilitat de mantenir, amb el seu salari, una casa, una mare i unes aparences, que dia a dia la van engolint. La llarga malaltia del pare les ha abocat quasi a la ruïna i la mare, una dona representativa de la clàssica burgesia catalana, no vol adaptar-se a la nova realitat. Davant el panorama la Sandra, cada cop més superada, no sembla tenir el coratge necessari per imposar-se.

L’autora en presenta a una dona forta, autosuficient, molt preparada i segura de si mateixa. Però tot això es desfà quan coneix, al pont aeri, a un home que la desmunta; l’Edmond, un ésser que sembla sortit d’un somni. El personatge és odiós, és un vampir emocional que li xucla tota la seva fortalesa en quatre frases i dos gestos. Utilitzant un llenguatge ensucrat fascina a la Sandra i li mostra un estil de vida fastuós que la impressiona en excés.

Sorprèn – desagradablement- que una dona com ella caigui tan fàcilment en la xarxa d’un “vividor emocional”, però l’hem d’entendre, perquè la Sandra està passant el pitjor moment de la seva vida. A punt de ser desnonada, amb una mare egoista com a motxilla, i amb el dol encara al cor per la mort del pare, la Sandra se sent sola, i es per això que no escoltarà els advertiments dels bons amics, tot i que sempre li han fet costat. Es rebel·la a la raó, sap que l’Edmond li farà mal però vol equivocar-se ella, vol sentir, vol viure, vol enamorar-se, necessita escapar d’una realitat que no li agrada i entregar-se a la seva fantasia.

Explicat així sembla que parli d’una història romàntica , però la veritat es que la novel·la no és una història d’amor, si més no, no només. També és una novel·la de pèrdues. La protagonista ho perd tot, toca fons i haurà d’aixecar-se – escoltant a la Sílvia Tarragona en entrevistes descobrim que ella mateixa va passar per una situació semblant-. Aquesta sí és la història, la crònica d’un enfonsament del que cal sortir.

La Sandra Fornaguera s’ha d’espavilar i sobreposar-se del sotrac vital i emocional que li ha tocat viure. Ha de recuperar, no el seu estatus, sinó la seva personalitat. En aquesta titànica tasca no estarà sola,  els amics fidels no han marxat, com tampoc ho ha fet la música, una alida que l’acompanya a ella i a nosaltres en tota la història.

Silvia Tarragona (Barcelona, 1967). És periodista i escriptora. Dirigeix i presenta el magazine “Amics i coneguts” els caps de setmana a Radio Nacional de Espanya en Catalunya. També col·labora en el programa matinal de TV1 “Amigas y conocidas” que presenta Inés Ballester. Tal com érem és la seva primera novel·la.